L’ocupació il·legal, les màfies, la falta d’habitatge social

24 febrer, 2021 | Antonio Beltrán

El fenomen social de l’ocupació il·legal d’habitatges, la denominada “okupació”, està creixent vertiginosament. Els últims quatre anys s’ha multiplicat per tres i sembla que aquest gran auge estigui ja fora de control. Això passa especialment a les ciutats de Madrid i Barcelona, on clarament escasseja l’habitatge i el seu preu és molt elevat.

És important diferenciar entre el problema estructural de l’ocupació il·legal, que a les principals ciutats espanyoles s’ha desbordat, del moviment okupa com a moviment social que explica les seves accions com una actitud de protesta ciutadana i política i un al·legat a favor del dret a l’habitatge i contra l’especulació immobiliària.

No ens referim tant al moviment okupa, doncs, sinó al fenomen actual, greu i creixent, de l’ocupació il·legal d’habitatges que, a força de no buscar-hi solució des de l’arrel, s’està convertint en un considerable problema social que ja ha assolit un caràcter estructural.

Al voltant d’aquesta pràctica s’estan desenvolupant nous models de negoci, com ara la venda il·legal d’habitatges amb possibilitat de ser “okupats”, i empreses de desocupació contractades pels propietaris per afrontar el fet que la Justícia no disposi dels recursos necessaris per resoldre els problemes de l’ocupació il·legal amb rapidesa i eficàcia.

Necessitat d’un habitatge digne. L’exclusió social

Hi ha una necessitat social creixent d’un habitatge digne entre sectors de la població que no disposen dels recursos econòmics suficients ni de la possibilitat d’accedir a finançament per adquirir-lo

Les entitats financeres només concedeixen hipoteques acceptant el mínim de riscos, és a dir, a persones amb economies solvents o que puguin ser qualificades de saludables. A banda d’això, el lloguer tampoc no és una alternativa viable, perquè els seus preus són inassumibles en moltes zones. En aquest mateix context, la quantitat d’habitatges disposats per a lloguer social és extraordinàriament limitada, molt per sota de les necessitats reals de la població de tenir una llar digna.

Es detecta de manera clara l’exclusió de sectors importants de la població de les oportunitats d’accés a un habitatge digne. Una realitat davant de la qual no té sentir posar-se una bena als ulls o mirar cap a una altra banda, si és que al mateix temps es vol acabar amb la problemàtica de l’ocupació il·legal.

Els necessitats, els propietaris, la Justícia i les màfies

Ens trobem amb molts vessants del mateix fenomen de l’ocupació il·legal: la necessitat social creixent d’habitatges dignes i les grans dificultats per accedir-hi; la incapacitat del sector públic de satisfer aquesta necessitat; el món jurídic, que no sap donar una solució fàcil, àgil i eficient als propietaris reals dels habitatges, i la proliferació de màfies i de lucratius negocis que s’alimenten de tot el problema.

La sortida d’un habitatge “okupat” no es pot forçar, encara que l’ocupació sigui evidentment il·legítima. Ni tan sols les forces i cossos de seguretat de l’estat poden obligar ocupants il·legals d’un habitatge a desallotjar-lo si no disposen d’una ordre judicial. I com que la Justícia tarda, els propietaris i fins i tot els veïns busquen dreceres contractant els serveis d’empreses de desocupació.

Molts propietaris i comunitats de veïns intenten arribar a acords econòmics amb les persones ocupants, directament o a través de les esmentades empreses de desocupació, que actuen com a intermediàries.

I per completar el cicle, hi ha màfies o empreses instal·lades en la il·legalitat que, presentant-se com a autèntiques immobiliàries, promocionen i ofereixen habitatges preparats per ser ocupats il·legalment a un preu d’acord amb les condicions de l’habitatge ofert, i els anuncien com si els venguessin legalment.

Hi ha, per tant, una divisió clara entre les persones i les famílies necessitades i les màfies que s’aprofiten de les precarietats que pateixen les primeres. Aquestes màfies s’alimenten del problema i a la vegada el retroalimenten. Aconsegueixen un rendiment molt generós a costa dels necessitats i els desesperats pel mètode de convertir-se en uns suposats “agents immobiliaris” d’habitatges llestos per ser ocupats il·legalment, i a mesura que perseveren en aquesta pràctica van fomentant i engrandint el problema en obrir i consolidar les vies per a l’ocupació il·legal.

Causes i solucions de l’ocupació il·legal d’habitatges

Es tracta d’un problema creixent dels últims anys, que no té una solució fàcil. S’ha convertit en estructural a les grans ciutats, sobretot, i si algú arriba a pensar que es pot resoldre amb un canvi simple de la llei que es tradueixi en més severitat per als anomenats “okupes”, és que clarament li falta molta informació.

En el problema ens conjuguen necessitats diferents per part de molts dels protagonistes. Des de la crisi financera internacional que va irrompre al final del 2007 s’ha incrementat la desigualtat i la necessitat severa, i s’ha estès la pobresa. I és evident que amb la pandèmia de la covid-19 totes aquestes circumstàncies s’han emfasitzat.

Als lloc on és molt complicat accedir a un habitatge digne resulta inevitable que l’ocupació il·legal esdevingui una realitat i un problema capital. I això passa perquè els habitatges escassegen, els preus dels lloguers són inassumibles, la concessió d’hipoteques als sectors més vulnerables està completament negada i tampoc hi arriben de manera ferma les ajudes públiques.

L’altra cara de la moneda són les necessitats dels propietaris, que no pel fet de ser-ho troben la vida convertida en un camí de roses. Molts d’ells tenen un dia a dia travessat de vicissituds, i sens dubte la major part d’ells no es poden permetre el luxe de perdre el seu habitatge, ni continuar pagant les despeses que genera un immoble.

Davant d’aquest escenari tan complicat, es poden introduir nous articles al Codi Penal per adaptar-lo a la nova realitat social, però quedar-se només en això seria com cobrir o amagar una ferida que sagna.

No anar més enllà dels terrenys jurídic i legal com a plataformes per resoldre aquest urgent problema social seria clarament insuficient, i només deixaria momentàniament satisfets els que només són capaços de veure la punta de l’iceberg d’aquesta qüestió.

L’Estat ha d’actuar amb més contundència davant problemes greus com la clara dificultat d’accés a l’habitatge dels sectors més vulnerables, l’exclusió social o les taxes elevades d’atur entre els joves, lluitar més decididament contra la droga, dedicar una inversió més important als habitatges de protecció oficial, coneguts per les seves sigles en castellà de VPO, posar límits ben definits als lloguers inassumibles i invertir molt més en lloguer social amb l’objectiu d’igualar-nos amb la mitjana de la Unió Europea, que és del 15 %. Espanya se situa a anys llum d’aquesta xifra, concretament en el 2 %. És tristament evident que ens trobem a la cua pel que fa a inversió en lloguer social.

Caldria un estudi previ multidisciplinari que detecti les arrels profundes del fenomen creixent de l’ocupació il·legal. La solució és complexa i cal abordar-la des d’angles i amb enfocaments molt diferents, i donant molta veu als sectors públic i administratiu.